dijous, 10 de novembre del 2011

Dissabte, d’Ian McEwan

L’últim divendres d’octubre vam entrar en matèria amb el primer llibre del club de lectura del curs 2011-2012. Aquest llibre d’Ian McEwan va donar molt de si, ja que la seva tertúlia va poder enriquir el regust dels que vam acabar el llibre amb les múltiples i encertades lectures que els membres dels club van fer.

Ens vam dedicar a disseccionar l’obra tal i com l’autor feia amb el seu protagonista, Henry Perowne. Aquest personatge el vam definir com el cirurgià controlador que se sent Déu mentre és al quiròfan, ja que allà té la vida del pacient a les seves mans i, com a tal, és respectat i pot manar sobre tots els ajudants. Però quan marxa del quiròfan està perdut en l’oceà de l’atzar i la impossibilitat de control que és la vida externa a l’hospital.

El seu dissabte comença amb el presagi de l’avió que s’encén com una bola de foc (com en l’antiguitat, que era un símbol de mal auguri). Llavors tota la seva vida comença a trontollar en diferents episodis que mostren justament el seu desconcert vers la realitat.

Hi ha tota una sèrie d’elements que mostren aquest desconcert i l’atzar del seu dissabte, com la manifestació contra la guerra, que avança paral·lelament a l’ensorrament del personatge; o la necessitat de trucar la seva esposa, exemple de la seva dependència en la vida real d’algú que pugui entendre la pròpia realitat; o la relació amb els seus dos fills, que mostren també la seva incapacitat per crear o per entendre la fantasia. Per un costat, el seu fill és músic de blues i la reinterpretació dels temes en directe és la clau de la seva brillantor, i la seva filla és una poetessa que obliga el seu pare a llegir literatura. Per Perowne, el protagonista, la millor literatura és la biografia de Darwin o els escrits de Einstein. En tots aquests elements trobem la raó del seu desconcert i de la seva fragilitat.

Hi va haver, evidentment i per sort, discrepàncies en certes valoracions i interpretacions sobre el desenvolupament del llibre o el caràcter del personatge.

Primer de tot, el caire polític del discurs del mateix protagonista, que perfectament podria ser una manera de vendre unes idees pròpies per part de l’autor. El problema és la incapacitat d’aprofundir en un discurs més pensat i profund que les tipificades i superficials raons a favor o en contra de la guerra d’Irak.

En segon lloc, quant a la valoració de Perowne, per alguns membres el protagonista podia haver acabat com Michael Douglas en el film “Un dia de fúria”. Per altres, el protagonista és un complet covard en tot. Per d’altres, és una persona com qualsevol, amb les seves manies, les seves pedres i els seus defectes.

Un altre motiu de debat va ser la inversemblança o no de certs moments, com el fet de l’accident i la seva trobada amb el personatge de Baxter i el diagnòstic de la seva malaltia. O especialment el fet que no es dutxi després del partit de esquaix, fet que sembla un contrasentit, veient la meticulositat tant del protagonista com del propi autor.

Un darrer element de discrepància va ser el fet del ritme del protagonista. Per uns es va ensorrant poc a poc, però al final remunta. Per altres, és un dia complet amb certs miralls que mostren un cercle definit i compacte al final, com la finestra des d’on ell comença i acaba el seu dissabte o el quiròfan com a espai on ell obté la seva confiança i valor. Cal recordar aquí que necessita operar per recuperar el control absolut que ha anat perdent durant el dia.

Quant a l’autor tots varem estar d’acord que és un gran escriptor, que s’ha preparat el llibre amb molta minuciositat, que el tractament del dia està fet amb una meticulositat digna d’un microscopi. Segons el meu parer, és un llibre que segurament hauria deixat de banda amb els ulls tancats, però per sort vaig estar obligat a llegir-lo i a gaudir-lo. Tot i ser un llibre difícil i no apte per a tots els paladars, és un text quasi perfecte i gairebé una obra mestra.
En conclusió, va ser una vetllada molt enriquidora que va permetre descobrir un gran autor i, el més important, la possibilitat de llegir més obres seves. També va ser un inici prometedor del club de lectura, ja que va permetre analitzar el llibre en detall, fet que demostra la necessitat del mateix club.

Jordi Garolera

3 comentaris:

  1. Hi estic d'acord! Per mi, que no vaig poder venir a la sessió, ha estat una sorpresa agradabilíssima trobar-ne una crònica tan ben travada. Per cert, que Bernardo Atxaga també promet! Me l'estic llegint amb moltes ganes. És un autor que desconeixia i l'estic trobant molt interessant.

    ResponElimina
  2. Nosaltres el comentem dilluns vinent i els feedbacks que vaig rebent dels membres del club es que els hi costa molt entrar.... a veure que tal va!
    Molt bona crèonica, felicitats!

    ResponElimina